Goodbye to a River (L' adéu a un riu)

 

John Graves, un home com qualsevol, a qui la seua participació a la IIGM el va afectar profundament. Sense saber com reprendre la seua vida després de la ferida, es va dedicar a conèixer el món dels seus avantpassats -aquells que ell considerava els seus avantpassats, és a dir, els castellans, que foren els primers europeus a arribar a la regió del riu Braços de Déu (Brazos de Dios, en castellà original). El seu voltar pel món, el seu distanciament vers els valors socials convencionals -que l’havien dut a una guerra que ell no havia volgut-, la seua mirada vers el paisatge que el va fer possible, inclou John Graves a la generació beat que anticipa els hippies que vendrien després.

La seua manera d’acomiadar-se del riu Braços -quan es va assabentar que el govern dels EUA havia decidit construir una infinitat de preses per transformar el riu per obtindre més beneficis- el va portar a aprofundir en el món latent que tenia a la seua ànima. Quan va tornar al riu, del qual vol acomiadar-se abans que desaparegués, resignat, però amb ràbia, després de tants anys va poder comprovar que tot havia canviat, menys el riu.

Amb la perícia de l’escriptor professional, que havia adquirit després de la guerra, va saber expressar aquell viatge al seu llibre, publicat en primer lloc com una senzilla crònica periodística, que després va ampliar per representar el relat complet, o gairebé, de la societat establerta als voltants del riu Braços, abans i després. El resultat final ha esdevingut un clàssic universal. Exemple de tots els ecologistes que al món són i seran.

John Graves, sincer amb ell mateix, finalitza el seu relat amb la bibliografia que va consultar per completar la seua experiència personal, en completa solitud, tan sols ell i el seu gosset, per fer-la més col·lectiva. Universal.

El llibre inclou a l’inici un senzill mapa per ajudar el lector a seguir l’itinerari de l’autor, al voltant dels tres-cents quilòmetres riu avall, al llarg de més de tres setmanes del mes de novembre de 1957, acompanyat d’un gosset amb qui estableix una relació especial. Igual com l’estableix amb el riu Braços de Déu, al qual -amb tota la raó del món- considera un ésser viu.

John Graves adverteix que el seu llibre és una ficció que narra la veritat, una realitat tocada per la literatura, ja que “la gent és com és i és possible que si la descrius tal qual, no li faça gràcia”. Un tram del riu -afirma- el podem comprendre. Un riu sencer és massa cosa per comprendre-la. Aquesta afirmació senzilla defineix el món del veterà de la IIGM. L’ésser humà, comparat a un riu, no és res. Una cosa insignificant que, malgrat tot, és capaç -des de la seua ignorància- de destruir els rius.

Graves fa una de les millors definicions que mai no he llegit sobre cap riu. No és limita a una acadèmica definició enciclopèdica. Per a aquest ciutadà texà, un riu és paisatge, és color, és llum, és vegetació, és vida, és bellesa, és fauna. És flora, és humanitat. És coneixement, saviesa. Atemporalitat. Un riu és una de les entitats més completes que existeixen al  món. Per açò ens resulta tan difícil comprendre un riu. Per comprendre un riu calen també els sentiments, perquè el coneixement sense sentiments, a Graves, no el convenç gens ni mica.