"l'amor que mou el sol i les estrelles".

 

Genera xiquetes i xiquets els pares dels quals els caldrà pagar el viatge a les embarcacions infernals que solquen les aigües prohibides de l’eurocentrisme blanc, l’hereu del colonialisme supremacista que a tothora predica -entre molts tants altres- la cínica de Madrid amb ulls de vedella ofegada, que de tant escoltar les seues imbecil·litats el comú de la gent ha deixat de considerar-la com allò que caldria: un cas patològic perillós de costos insospitats.

El vell Dante, autor del vers immortal “L'amor che move il sole e l'altre stelle”, volia que l’amor fos el motor que mogués el món; però més enllà del seu desig, l’amor allò que en realitat mou (és a dir, genera) són xiquetes i xiquets de tota mena i condició arreu dels cinc continents del planeta (caldria dir que una mica menys a l’Antàrtida i l’Àrtic, per raons lògiques de temperatures exteriors, cosa que no passa a l’interior dels refugis artificials en els quals cohabiten investigadors i investigadores...). Una producció de criatures generades per l’amor a tots els continents que subministra molta mà d’obra barata, entre la qual -segons està ben documentat- predomina la pell no adjectivada com a blanca (és a dir, l’eufemisme que emprem per a diferenciar entre rics “blancs” i pobres “no blancs”, entre documentats “blancs” i no documentats “no blancs”). Ara bé, amable lector, què collons significa blanc? El mateix Newton tindria problemes per respondre aquesta qüestió.

Siga com siga, la realitat és que (fins i tot apareix a les TV dels capitalistes blancs) a la gent que no és considerada “blanca” li cal entrar al continent Europeu i l’Amèrica del Nord sense papers, i tots sabem què significa que un uniformat vestit de blau, negre, gris, marró o morat demane els papers que ningú no t’ha donat. Aquesta és la raó per la qual la gent sense papers, malgrat existir, és tan barata: segons la documentació de les administracions blanques que atorguen i neguen el document d’identitat nacional la gent sense paper no existeix.

El bo de Dante, tan medieval ell, tal vegada motivat pel seu exili forçat de la seua estimada ciutat de Florència, el bressol del Renaixement, va voler creure que l’Amor, segons la traducció molt tardana de la Bíblia que ell va conèixer, era la resposta a la seua existència, prohibida per les forces que l’havien condemnat a mort, les forces de la Por. Mirem-ho de més a prop.

Ara i ací em limitaré a fer una breu exposició dels diversos conceptes que Amor ha tractat d’encerclar en els seus límits difusos al llarg de la història i com la seua diversitat (l’endevinalla d’un misteri) va plantejar, entre altres, al nostre poeta Ausiàs March l’exigència d’una resposta. El mot “amor” -que segon Dante mou el sol i les estrelles- és una endevinalla que tanca dins seu un misteri. La recerca de la seua etimologia és confusa, el moment de la seua acceptació com a concepte fonamental de la cultura occidental contemporània també.

José Ortega i Gasset en el pròleg del Tratado sobre el Amor y los amantes de Ibn Hazm de Córdoba. El collar de la paloma apunta que el vocable Amor prové del llatí, un vocable que els romans prengueren dels Etruscos, poble del qual desconeguem la seua llengua. Per tant, el sentit últim del vocable amor ens roman distant, ocult i hermètic. El fet és que Roma ens ha llegat el seu nom invertit “amoR”; un anagrama, el negatiu del nom de la ciutat que va arrasar la cultura etrusca: Roma – amoR, un curiós joc especular que uneix els dos pobles enemics per sempre. En el seu estudi Ortega i Gasset conclou que:

“El amor es (...) una ‘institución’, invento y disciplina humanas, no un primo de la digestión...”.

Per completar la seua reflexió sobre l’Amor, Ortega fa una aguda observació sobre les possibles relacions que existeixen entre el concepte d’amor bagdadí present a al-Àndalus i el de l’amor cortès, la creació occitana, per suggerir que tots dos conceptes tenen en comú que en tots dos amors l’amant ama des de la distància.

Ara retrocedim en el temps per situar-nos en el segle I de la nostra era cristiana, en el temps de Pau de Tars, més conegut com sant Pau, l'Apòstol dels Gentils, figura clau en el desenvolupament, l'evangelisme i la predicació del cristianisme; important intèrpret dels ensenyaments de Jesús de Natzaret, venerat com a sant en tota la cristiandat. Pau va ser un jueu hel·lenitzat, ciutadà romà de Tars (avui dia a l’estat de Turquia) que va perseguir els cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc, en el qual Pau va sentir la veu de Jesús i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l'encàrrec de predicar l'evangeli als "gentils" (és a dir, els no jueus) de l'Imperi romà.

Se li atribueix l'escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament, i d'orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d'un judaisme nacionalista i tancat que n'amenaçava la universalitat.

En la Primera carta als Corintis queda definit el concepte cristià contemporani d’Amor malgrat que el mot no aparega en lloc (la traducció de la Vulgata no l'inclou). El terme Amor és un concepte desconegut per als patriarques de l’església, igual com ho va ser per al bon Jesús, terme que l’exiliat florentí condemnat a mort, que va patir persecució i exili, va definir en la seua Commedia, en la qual l’Amor és el motor de l’Univers tot oblidant la violència que per força li imposaren els seus enemics. En realitat, era la Por i no l’Amor la que movia el destí de Dante.

Mil anys després, és hora de reconèixer que tant hui com ahir, l’ Amor -que ha esdevingut sinònim de sexe, concepte materialista que acabarà per substituirà el concepte medieval- engendra xiquets i xiquetes: éssers humans que seran dominats pels seus interessos estomacals, interessos que establiran una voluntat, voluntat dominada per la necessitat. La llei que instaura mitjançant la violència el règim de la Por. En altres paraules, el món produït per l’Amor acaba essent dominat per la Por. És trist saber-ho, tant com necessari dir-ho.