v. a. estellés: policromia divergent heterodoxa

 

“Jo vull que els morts del meu poble em facen entre ells un lloc. Mort encara, veuré encara una església i un pou. Mort encara, escoltaré el goig matiner dels trons. Mort encara veuré encara la pujada de Sant Roc. Mort encara, diré encara un nom de cendra, el vell nom. Mort encara, veuré l'alt campanar de Burjassot”.

tenim el poeta social, activista, avantguardista, innovador, pornogràfic, lúdic, tanatori, íntim, sentimental... el millor cronista del temps que li va tocar viure i del poble i de la postguerra i del camp i de la capital i de la nació d'Europa i el món de l’Univers sencer. des de les seues relacions familiars circumstancials el poeta inventaria les seues pulsions elementals, els ideals, els somnis. descriu la seua conducta moral i/o immoral, la seua elementalitat com a ésser humà singular que es vol global.

per commemorar el seu centenari i agrair-li haver nascut he triat una mostra de la seua magna obra (que expressa des del senzill plat servit a taula fins a les divagacions estètiques, filosòfiques, morals i metafísiques més elaborades), uns versos que testimonien l’existència d’aquest burjassoter valencià universal, l’ésser humà Vicent Andrés Estellés, hui tan present entre nosaltres, dia en el qual no posarem nom a les bruixes ni nomenarem foscos bruixots perquè no són res al costat de la immensitat que representa el fill de Burjassot.

són versos d'un dels poemes més excel·lents, de lectura imprescindible, tant per l’any de la composició -corria l’any de nostre senyor de 1958- com per la seua temàtica, la qual hui ha esdevingut més actual que mai (preguntem-los-ho als nostres veïns i veïnes, des de l’Algarve fins a Perpinyà) i que encara ho serà més el dia de demà... es tracta del poema “PER TANTES I TANTES COSES” que pertany al poemari La clau que obri tots els panys de l’any 1958 (Obra Completa. Volum I. 2020. Pàgina 315. València: Editorial 3i4) que diu així:

PER TANTES I TANTES COSES

 

Amic, Déu és una sèquia.

Quin goig capbussar-se en Déu!

Amic, Déu és una bassa.

Una bassa, una cisterna

Claríssima. Quin delit,

ara, tot nu de paraules,

veritablement tot nu,

llançar-se a la bassa, o Déu,

amb un llarguíssim escàndol

d’ombres de fulles i d’ales!

Amic,

Déu és una aigua amargosa

terriblement excitant.

Quin goig anar Déu avall

com un tronc, com una fulla,

com un tendríssim no-res!

 

Quin delit nadar en Déu!