Fum de canyot

Així és com Verónica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), ha titllat l’enèsim intent de les classes dominants llevantines emés per la boca de l’escapista Carlos Mazón, a les Corts Valencianes, el passat 23 de setembre de 2025, puntualment retransmès pels dignes periodistes d’ À Punt.

En nom i representació del PPCV i de VOX -del llevant espanyol-, Mazón hi va proposar canviar el nom i els objectius de l’AVL, perquè passés a ser denominada Acadèmia de la Llengua Valenciana (ALV); un senzill canvi de sigles, en aparença, que serviria per dissimular l’últim dels enèsims intents de reduir a no-res la llengua que parlem els valencians.

A propòsit d’aquest lingüicidi no vaig a dir-hi res de diferent que no haja estat dit abans, cada vegada que les modalitats de la llengua “no castellana” parlada al país dels valencians han estat atacades, bé per ridiculitzar-les, bé amb la malvada intenció de prohibir-les. Açò no obstant, mai, de cap de les maneres, els portantveus de les classes dominants silenciaran la meua veu, que els denunciarà tantes vegades com calga quan atempten contra la dignitat del meu poble.

No vaig aprovar la llicenciatura de filologia a la Universitat de València, pagada amb l’esforç de la meua família, perquè vinguen quatre “charlatanes” i cinc “mercachifles” -ni que en foren mil- per fer-ho tot malbé. No ho aconseguiren en 1939 ni ho aconseguiran el 2025. No, mai no renunciaré a la dignitat dels meus, a qui tant d’esforç econòmic els va costar -corria la dècada de 1980- que jo fora el primer de la família en aconseguir ser titulat superior.

A la imatge, Llanos, Mazón i Massó.

La ciència universal, el consens científic, la filologia internacional, la institució acadèmica, la cultura particular... enfangades, ridiculitzades i negades pels interessos partidistes i mesquins, de les elits llevantines parlades per la boca del marrullero president (perdoneu l’adjectivació castellana, però castellana és la llengua de qui parle i a qui em dirigisc). Les elits llevantines d’Alacant, València i Castelló fa segles que van renunciar -amb algunes excel·lents i particulars excepcions- a la llengua del seu poble per abraçar, embogides, la llengua de l’administració del Rei i el seu estat.

Ara bé, que les elits llevantines complisquen el seu deure no impedirà que jo complisca el meu. El seu té un propòsit evident: rebatre la ciència lingüística, el coneixement humanístic, el pensament racional, per ridiculitzar tot aquell que no pot defensar-se per manca de mitjans. Per contra, el meu és defensar l’acadèmia, el coneixement, el pensament, per enaltir tot aquell que al llarg dels segles no ha tingut qui el pogués defensar per manca de mitjans.

Caldria recordar que va ser el 1983 quan, malgrat tots els segles de repressió contra els treballadors valencians, el “valencià” va esdevindre “legal” per primera vegada en la història i va poder ser estudiat a les escoles, com ho havia estat el castellà tres segles abans. Una legalitat acceptada a contracor per les elits llevantines, emboscades en el búnquer barraqueta durant la Transició entre 1975 i 1983 (entre la mort del dictador i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià).

No cal dir que m’agradaria viure en un país on els mandataris -foren de dreta, de centre o d’esquerra- respectaren la llengua del seu poble, els drets dels seus treballadors i treballadores; que fora per a ells una mostra d’orgull respectar el nostre valencià, igual com respecten el castellà o l'anglés. Ni més ni menys. Però no vivim en un país on les llengües -ni les persones- tenen els mateixos drets a la dignitat. Les elits llevantines s’encarreguen cada dia de recordar-nos-ho: que no som iguals, que sempre hi haurà dominants i dominats.

La regla de foc i ferro imposada el 1707 -que el 1983 va voler mitigar un instant- torna a complir-se inexorablement. Raó per la qual lamente, de debò, no poder estar d’acord amb la presidenta de la AVL, Veronica Cantó, que ha titllat l’enèsim intent de les classes dominants llevantines, expressat per la boca del transformista Carlos Mazón, de voler anorrear la llengua de la terra dels valencians com: “fum de canyot”.

Considere que Cantó ho ha fet sincerament, amb la millor de les intencions, per no despertar la bèstia de l’espanyolisme que pretén destrossar-nos. No obstant açò, des del més sincer respecte em permet discrepar amb la presidenta de l’AVL; la qual, igual com el xèrif confiat perquè acaba de desarmar els dolents a la barra del bar, no sap que un de la colla dels dolents l’està apuntant pel darrere amb el seu Winchester 73 directament al cap...

No, no és “fum de canyot”. És ràbia, de veure com els súbdits són els seus iguals. És indignació, perquè els seus privilegis poden arribar a ser menystinguts. És desesperació, perquè veuen que la gent es pot organitzar millor sense ells. És malícia, perquè els treballadors tenen tanta -o més- dignitat que ells, i una llengua mil·lenària, la catalana, per poder expressar-se.