L’alternativa a l’era de la destrucció.

 

No cal ser cap expert en geopolítica ni en tractats internacionals pactats de manera ultrasecreta -o pública- entre els governs dels estats, per saber com ens han afectat, afecten i afectaran les dèries, reescalfaments i malsons d’un tros de carn masegat amb agent taronja que exerceix de president dels EUA, càrrec al qual ha arribat per haver afirmat de manera taxativa -entre altres coses- que els llatinoamericans i/o estrangers es mengen les mascotes dels blancs anglo-saxons protestants i/o ciutadans nord-americans com ell mateix.

Anem cap al quart aniversari de la invasió d’Ucraïna (21 de febrer de 2022) per part de Rússia. Una setmana després dels fets, el 28 de febrer de 2022, al blog vaig escriure:

“Com va dir el poeta, “ara de gran comprenc” com uns i altres han jugat amb la meua ànima càndida. Com el Moloc dels mitjans audiovisuals dels poders sòlids continuen a difondre la teoria del bo de Bauman amb més intenció de marejar la perdiu que no d’aclarir-la

És cert que la realitat és un tempus fugit, com ens van dir els clàssics, i que el present és inabastable, com volia Juan Muñoz que va manifestar que el present és parell a la mort, dos instants que ningú no pot representar (...).

On vull anar a parar? La realitat podrà ser “líquida” per a l’estudiant a qui li prometen un món sense distincions de classe, per a les Kellys que cobren jornals de misèria, per als llauradors vells i cansats de tanta estafa, per als malalts sense metges que els atenguen; però no gens per als mandataris de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, la solidesa de la qual és a prova de bombes (...) l’OTAN és tan sòlida que hui, tot i no existir la Unió Soviètica, continua la seua missió de sempre, la prova fefaent que la realitat mai no ha deixat de ser sòlida, de la solidesa de l’or així com la dels míssils que exploten sobre Ucraïna, el conflicte que acaba d’inaugurar un nou capítol de la Història, entre l’Imperi de Wall Street i els oligarques russos. La guerra de sempre, el Guernica de sempre”.

Des de llavors, les coses han anat més o menys de la següent manera. La matinada de hui avions de l’OTAN han abatut una desena de drons russos per haver violat l’espai aeri polonès.

El passat 6 de setembre Rússia bombardejava la seua del parlament ucraïnès a Kíiv . Uns dies abans (2 de setembre) la marina americana dels EUA destrossava una llanxa amb onze persones a bord en aigües internacionals acusats de contrabandistes al servei de Nicolàs Maduro, president de Veneçuela.

 

Entre la Mediterrània i el Tibet l’estat d’Israel comença la seua etapa imperial després d’aniquilar els últims palestins, poble ocupat des de 1947 (quan la ONU va decidir crear el futur estat imperial encarregat de sotmetre la civilització islàmica). De les cendres d’aquell 1947 està sorgint un dels experiments més letals per a la Humanitat: el govern teocràtic del poble elegit per l’Únic Déu Existent, amb el vistiplau del tros de carn masegat amb agent taronja que habita a Washington, ungit per la Gràcia de Déu ell també.

Els EUA a Occident; Rússia i la Xina, amb la Índia (els dos estats més poblats del planeta), a Orient; Àfrica, com ho ha estat sempre des dels Ptolomeus, continuarà a ser terra de subhasta. En aquesta situació, quin paper representaran els membres de l’OTAN de la Unió Europea?

Als batxillers del segle XX ens explicaven la Fi dels Imperis i ens ho créiem. Per què no hauríem de creure els mestres, nosaltres, pobres adolescents? Però resulta que no, que la era dels Imperis mai no ha deixat d’existir. Si haguérem pensat de manera lògica ho hauríem comprés, doncs, des de l’aparició de les estadístiques i la comptabilitat estatal els Imperis sempre han existit: Egipte, Babilònia, Xina, Sumèria, Grècia, Roma, Sacre Imperi Germànic, Asteca, Inca, Espanyol, Francés, Anglés, Rus, Nord-Americà... Així, doncs, per què ens vam creure que l’era dels Imperis havia deixat de ser? Tal vegada perquè els imperis europeus han deixat d’existir...?

La Unió Europea ha estat l’intent de refer el domini imperial per altres vies més pacífiques. Ho va aconseguir a Estònia, Letònia, Lituània, Polònia... i la resta d’estats situats sota l’òrbita soviètica. Jordi Pujol es va arribar a creure que el següent país a declarar-se independent seria Catalunya! El President no va comprendre que una cosa era incorporar dominis socialistes per als capitalistes europeu i una altra cosa de molt diferent era alliberar-los. Al cap i a la fi, Pujol va ser una altra víctima de la geopolítica del discurs Atlantista, segons els qual el neoliberalisme ho acceptava tot...

Els problemes per a la Unió Europea començaren al Caucas, a Georgia, i s’agreujaren a Ucraïna. Aconseguir Ucraïna era una bona solució per als capitalistes europeus i americans units per l’OTAN, però van passar per alt un detall “insignificant”: la Rus de Kiev o Kíiv, la fundació vikinga, és l’origen de la Rússia actual. Tampoc no van voler recordar (l’avarícia, com els medicaments caducats, té els seus efectes secundaris) el destí de la Fina Línia Roja, la cavalleria britànica, a Crimea. En altres paraules, Ucraïna és el ser o no ser de Rússia -la Covadonga dels castellans- i els europeus i americans llegits ho saben. Els russos també. Ho hem pogut comprovar aquesta matinada passada, quan les armes de l’OTAN han abatut una desena de drons russos per haver violat l'espai aeri aliat.

Zelenski i els seus aliats europeus tenen una mala peça al teler. La III guerra mundial? Valenta solució, que el tros de carn ungit per la Gràcia de Déu no veu gens malament: després de mi, el Diluvi. El president dels EUA es veu a si mateix com August Cèsar -acabarà demanant-se un mes al calendari, recordem que va començar amb el Golf de Mèxic... - i no deixa de ser sinó la paròdia de Juli Cèsar August Germànic, més conegut com Calígula, "botetes". Per als capitalistes de les estadístiques com Donald Trump, la gent no som res: xifres, números, nombres que els empresaris tenen tot el dret de quantificar per traure’n tants beneficis com puguen.

La gent -ben poc a poc- comença a adonar-se’n. A l’espectacle audiovisual que ens proposa la Vuelta 2025 la gent hi veu una altra cosa. Alguna cosa incomprensible que els porta interrompre l’espectacle en el qual hi participen ciclistes que representen  l'imperi emergent de l’estat d’Israel. L’Europa dels empresaris milionaris no és la mateixa que la de la gent que treballa per a ells, per molt que els mass-media ens ho vulguen imposar a força de bits i electrons, vueltas i pilotes.

Hui, 10 de setembre de 2025 la França insurrecta proposa la vaga revolucionària. Les cartes estan repartides, que cadascú jugue la seua mà. Els indecisos també hi són convidats -malgrat tinguen un búnquer a les illes del pacífic sud-, al ser o no ser d’Europa. L’alternativa a l’era de la destrucció.