Reprovació del ministre d’Afers Estrangers don José Manuel Albares per don Carlos Mazón

 

El passat 18 d’agost de 2025 les escriptores i escriptors de la Ribera -entre els quals m’incloc- publicaven un MANIFEST en defensa de la “llengua” contra:

“les diferents agressions de diversa índole que està patint la nostra llengua en els últims temps i, alhora, mostrar el nostre suport a l’AVL, que és el garant estatutari de la seua regulació gramatical a terres valencianes, d’acord amb les universitats i altres organismes que realitzen funcions similars en altres parts del domini lingüístic”.

L’enèsima iniciativa que pretén contrarestar els efectes perversos del discurs polític contrari a la dignitat i els drets lingüístics dels valencianoparlants. La resposta de part dels estaments i les institucions que fa segles que pretenen anul·lar-nos com a poble no s’han fet esperar. Dues setmanes després del MANIFEST, el dijous 4 de setembre els informatius d’ À Punt comunicaven que el president de la Generalitat, don Carlos Mazón (que al llarg dels seus cinquanta-un anys de vida no ha tingut temps suficient per aprendre a parlar valencià), presentarà a les Corts valencianes una reprovació del ministre d'Afers Estrangers, don José Manuel Albares, per les seues declaracions fetes a l’emissora de ràdio Onda Cero, perquè -segons don Carlos- el govern espanyol obvia el valencià com a llengua oficial a Europa.

En estos temps d’escomeses contínues contràries al diàleg moderat, considere que no és impropi comentar de manera desapassionada la informació d’ À Punt.

Amb el seu castellà d’Alacant, don Carlos Mazón ens ha recordat que el ministre del govern espanyol que defensa l’oficialitat del català, eusquera i gallec a les institucions de la Unió Europea exclou el “valencià” de la petició; fet que ha estat interpretat per don Carlos com un boicot fet exprés contra la llengua valenciana i un atac directe a les senyes d’identitat pel ministre que:

“No renuncia al catalán, ni al gallego ni al euskera, pero sí al valenciano. Se saltó a la torera la Constitución y el Estatuto de Autonomía. No somos una comunidad autónoma de segunda, no pertenecemos a los Països Catalans. No nos falta capacidad de cultura, de historia, de lengua, de tradición y tampoco de españolidad. No lo vamos a consentir”. (El Mundo, 5 setembre)

Així mateix, don Carlos Mazón exigeix una «rectificación pública» a Albares “por faltar gravísimamente a la dignidad de más de cinco millones de ciudadanos de la Comunidad Valenciana”. De no fer-ho així, el Partido Popular de la Comunidad Valenciana demanarà la seua dimissió i durà a les Corts Valencianes la reprovació del ministre, petició que serà recolzada entusiàsticament pels representants de VOX, segons les reaccions del seu portantveu.

Cal dir que tots els grups parlamentaris, a excepció del socialista, s'hi han pronunciat (supose que el silenci del PSPV-PSOE és degut al fet que el ministre Albares pertany al mateix partit i, per tant, cal suposar que s’hi senten representats). El síndic de VOX, José María Llanos, ha defensat en castellà les essències pàtries. També s'hi ha pronunciat la diputada de Compromís, Nathalie Torres:

“Lo primer que hauria de fer Carlos Mazón és convèncer el seu propi partit d’acceptar que reconeguera la Unió Europea la pluralitat lingüística, aixina com està en contra.”

De la seua banda, la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, ha remés la qüestió al Diccionari Normatiu Valencià, aprovat el 2005, tot declarant que:

“L’Acadèmia sempre ha defensat la singularitat del valencià en l’àmbit de la llengua compartida, i sempre ha demanat, demana i demanarà la presència del valencià en tots els àmbits i en totes les instàncies” (les quals impliquen la Unió Europea) (À Punt, 4 setembre)

Abans de passar a les conclusions, donaré algunes dades. La Llengua Catalana, que compta amb més de catorze milions de ciutadans, no és oficial a la Unió Europea; en canvi, el maltés, amb poc més de mig milió de ciutadans, sí que ho és. Per altra banda, Islàndia (un dels estats més rics i estables del món, amb aeroport internacional inclòs) no arriba al mig milió de ciutadans. Finalment, cal recordar que diferents institucions de l’estat espanyol han reivindicat l’oficialitat del català: el Parlament de les Illes Balears ho ha fet en 1987, 2002 i 2021. El Parlament de Catalunya en 1988, 1989, 1990, 2001, 2004, 2005, 2011, 2020 i 2023. L’Estatut d’autonomia de Catalunya la va incloure el 2006. Pel que fa al govern de Catalunya, ho ha fet el 2022 i 2023.

La pregunta que cal plantejar ara és per què entre les reivindicacions no hi figura cap dels governs valencians? La raó és ben senzilla. Fixem-nos en les diverses denominacions del “valencià” que fan a tot arreu les institucions. Comencem, com bé diu Verónica Cantó, pel Diccionari Normatiu Valencià:

“2. m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

3. m. LING. Varietat d'esta llengua parlada a la Comunitat Valenciana. Valencià septentrional, valencià central, valencià meridional”.

I continuem per les institucions d’arreu del món. En anglés:

“Catalan (català) is a Western Romance language and is the official language of Andorra, and the official language of three autonomous communities in eastern Spain: Catalonia, the Balearic Islands and the Valencian Community, where it is called Valencian”.

En francés:

“Le catalan est une langue romane, parlée par environ 10 millions de personnes dans la partie orientale de l'Espagne (la Catalogne, la Communauté valencienne — localement nommé « valencien » —, aux Îles Baléares, et dans la Frange d'Aragon), en Andorre et, dans une moindre proportion, en France (la majeure partie des Pyrénées-Orientales) et en Italie (la ville d'Alghero en Sardaigne)”.

En italià:

“Il catalano (català, pron. orientale: [kə.təˈɫa], occidentale: [ka.taˈɫa]) è una lingua romanza occidentale parlata in Spagna (Catalogna, Comunità Valenciana, Isole Baleari, El Carxe, Frangia d'Aragona) e, in minor misura, in Francia (Rossiglione), Andorra e Italia (Alghero)”.

El lector podrà continuar a trobar idèntica definició en totes les enciclopèdies escrites en totes les llengües del món, que com podrà suposar, no caben en aquest senzill article.

Ara fixem-nos com els valencianoparlants denominen la nostra llengua en els testimonis fins ací reportats: “en defensa de la llengua”, “agressions de diversa índole que està patint la nostra llengua”, “similars en altres parts del domini lingüístic”, “la pluralitat lingüística”, “l’àmbit de la llengua compartida”, etc. Per la seua banda, els castellanoparlants -dels quals cal excloure José Manuel Albares per motius obvis- es remeten a l’estatut de 1982, aprovat a Madrid amb el consentiment dels empresaris alacantins, valencians i castellonencs, que en el seu article seté imposava: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”.

Ho torne a repetir i ho repetiré tantes vegades com les institucions valencianes manipulen de manera tan burda i insolent com intolerant els sentiments de tants milions de valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de Ramon Llull, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Pere Antoni Beuter, Marià Aguiló, Jaume Cabré o Toni Cucarella (per esmentar-ne uns pocs, molts pocs).

Torne a recordar la sentència del Tribunal Suprem de 2006 que ordena la convalidació dels diversos títols de llengua catalana al País Valencià amb els següents arguments:

“SÉPTIMO. - Ese problema de si son o no lenguas diferentes el valenciano y el catalán ya ha de aceptarse que no está resuelto en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, según ha declarado la STC 75/1997.

Por tanto, al no tener una solución normativa, ha de ser considerado como un problema ajeno al Derecho que tiene su sede natural en el ámbito científico o académico, y esto hace que para su decisión hayan de seguirse en buena medida los patrones que encarnan la llamada doctrina de la discrecionalidad técnica; es decir, ha de estarse a lo que sobre dicho problema haya prevalecido en la doctrina científica.”

Aquesta sentència del Tribunal Suprem de l’estat espanyol hauria d’haver tancat el conflicte polític; però als estaments socials que fa segles que pretenen anul·lar-nos com a poble no els interessa acatar la  llei. No els va interessar el 2006 ni els interessa hui. Que no tornen a incomplir la llei demà, dependrà de nosaltres.