Tecnofeixisme

Les distòpies del segle XX es van acomplint, lentament però inexorable, en el segle XXI. La destrucció del poble palestí per l’estat d’Israel n’és el millor exemple: un estat governat per instints ancestrals amb la tecnologia més puntera del planeta fa que la faula de George Orwell, La rebel·lió dels animals (1945), esdevinga una ridícula paròdia dels fets que ara mateix estan passant a la Franja de Gaza.

L’antic amo se la va apropiar i el tecnofeixisme la transformarà, la veritat. Oblida’t de sentir i estimar; oblida’t de pensar i imaginar; oblida’t de viure i amar, són nicieses de místics, capellans i alguns poetes desorientats. Admira la falange triomfant de Silicon Valley en perfecta disposició amb el President dels EUA al seu davant. En ell confien els accionistes de Google, Microsoft, Apple, Meta, OpenAI, Oracle, IBM, ScaleAI, AMD perquè impose la nova Era de la Vigilància Total (EVT), mitjançant retallades fiscals als plutòcrates, augment de l’IVA a les classes obreres, supressió de la llibertat informativa i desregulació del mercat, per facilitar a les grans empreses guanys astronòmics, tot ben vigilat pels Marines nord-americans.

L’ Era de la Vigilància Total (EVT), en la qual morir de gana no serà cap pecat sinó una obligació, impulsarà l’agressivitat, la violència i la força necessària per negar per sempre més les antiquades normes liberals, quan els homes encara creien en la resurrecció de la carn. La llibertat serà delimitada per la Paradoxa de la Complexa Xarxa de Relacions Contradictòries (PCXRC), en la qual tots creuen posseir llibertat completa per fer la seua, una llibertat dissenyada i delimitada per l’algoritme, que prevaldrà sobre qualsevol altra fantasia -aquesta sí- mancada de la necessària força del cos dels Marines.

“Hi ha una mena de tecnificació en tots els aspectes del govern i la societat” (Janis Mimura). El tecnofeixisme controlat pels tecnòcrates imposarà la tecnificació i la quantificació a tots els racons de la nova societat, que serà vigilada de manera constant i permanent les vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana, per tota mena d’artefactes, ginys i robots. Els “seus” algoritmes mitjançant els xips dels “seus” mòbils, que portem a les nostres butxaques, igual com els antics vampirs, ens xuclaran el nostre treball, el nostre esforç, la nostra voluntat.

En canvi, els mandataris de la Tecnocràcia es volen immortals. Creuen que la “seua” condició humana serà millorada per la ciència i la tecnologia; que eliminaran l’envelliment i augmentaran les capacitats físiques i mentals mitjançant els seus ginys, i esdevindran cíborgs. Ferms defensors del Transhumanisme (la millora de la condició humana a través de la ciència i la tecnologia) desitgen la immortalitat quan ni el planeta que els acull ho és. Nvidia, el mascaró de proa de les tecnològiques, és l’empresa més valorada del planeta Terra, que explota els recursos del planeta finit.

Franciscus ens ha deixat escrit que no hi ha cap dubte al respecte, que els recursos naturals que requereix la tecnologia (el liti, el silici i tants altres) no són il·limitats. Però aquest no és problema més gran, és la ideologia subjacent a una obsessió: augmentar el poder humà més enllà de l’imaginable, davant del qual la realitat no humana és un mer recurs al seu servei. Tot allò que existeix deixa de ser un do per convertir-se en un esclau, víctima de qualsevol caprici de la ment humana i les seues capacitats. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, torna impossible qualsevol sincera preocupació per la casa comuna, la Terra que ens acull, i qualsevol inquietud per promoure els descartats de la societat. De què serveix opinar com Greenpeace si manen Shell i ExxonMobil? Fa temps que el capitalisme, herència del segle XX, put a cadàver. El riu està esgotat, els minerals cada vegada més escassos, i l’aire ja no pot suportar tant de menyspreu... Quan Federico Garcia Lorca va estar a Nova York (1929-1930) va presenciar com:

“Cantaba la lombriz el terror de la rueda

y el marinero degollado

cantaba el oso de agua que lo había de estrechar;

y todos cantaban aleluya,

aleluya. Cielo desierto”.

 

La ciutat, un paisatge esgotat, brut, i en molts dels seus barris, pudent:

“saben que van al cieno de números y leyes,

a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.

La luz es sepultada por cadenas y ruidos

en impúdico reto de ciencia sin raíces.

Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre”.

 

Quan vam deixar de creure en els Poetes? Quan vam començar a creure en l’Estat i la seua policia, i els Marines nord-americans? Hui, tant Israel com els EUA, els EUA com Israel (tanto monta, monta tanto) són la cara de la mateixa moneda, siguen nou xéquels, dòlars, euros, rubles, iens, francs, pesos o iuans. El desig immediat és “viure” en filaments de coure, encapsulats a l’interior d’ un sistema binari compost de zeros i uns: 0101010101010101... Un riu -sense aigua- d’impulsos electrònics. El poeta clarivident ho va pronosticar: “¡Agua que no desemboca!”. Li pegaren un tir al cap als afores de Granada un matí d’agost de 1936 perquè mai més pogués tornar a dir-los quant de miserables eren, masclots vestits amb l’uniforme de la ràbia.

Atordides i extasiades alhora per les promeses dels profetes del tecnofeixisme, les víctimes cauen en l’engany de creure en un món que les considera pura mercaderia insubstancial. El paradigma tecnocràtic aïlla les víctimes del món que les envolta tot fent-los oblidar el rostre del germà per admirar la imatge imposada per l’algoritme de la quantitat.

La uniformització de la societat, dissenyada als laboratoris d’idees de les grans transnacionals amb logotips llampants, repetits a tot arreu fins la nàusea (creure en el logotip, un deure; enriquir-lo, una obligació), relega la diversitat per oferir el poder absolut al supertecnòcrata dominant, que no sols controlarà el medi físic sinó també la ment dels subalterns. Sense temps ni espai, una xarxa electromagnètica serà el Mestre del discurs dominant. Teua és la glòria, la paraula i el rifle.... O és al revés: el rifle, la paraula i la glòria...?

Al ritme dels versicles de l’Antic Testament i les antífones i les imprecacions divines i les elegies i els càntics angelicals i les amenaces del foc etern, els ancestres dels Marines disparaven el Winchester 73 contra tot allò que es movia, sense mirament. Hereus d’aquells desterrats condemnats a vagar pel mon que avançaven a través dels deserts carbonitzats, dels paisatges nevats, de les praderes amb flors primaverals entre barrancs i cingleres, encara canten les cançons de les tabernes europees mentre lloen Déu, el déu blanc omnipotent, per haver-los lliurat la Terra Promesa, amb l’índex de la mà aferrat al gallet del rifle de repetició.

El pare colonitzador, després de beure l’aigua dels rius sense nom -diuen que sense tastar ni una gota del licor infernal-, va batejar tot aquell que se li agenollava davant la punta del seu canó, després d'haver massacrat tot aquell que no se li havia agenollat amb el deure d'omplir l'infern. 

Vigilant la font, l’ home blanc, anglo-saxó i protestant, continua a disparar el seu rifle mentre no cessa de vociferar les paraules escrites a la seua Bíblia per reclamar-ne la propietat. Tot allò que havia estat pronosticat s’ha acomplert. Aquesta vegada, el profeta no s’ha equivocat, ni té cap sentiment de culpabilitat. Semper fidelis. L’exercit com la marina podran entretindre’s tant com vulguen mirant el cel, que els Marines dels Estats Units vigilaran els carrers.

“If the Army and the Navy

Ever look on Heaven's scenes,

They will find the streets are guarded

By United States Marines”.